BLOG :: FILOSOFÍA

Hace años escuché a Fernando Savater en una conferencia sobre valores. Empezó con la siguiente cita:  “Vivimos en una época decadente, los jóvenes ya no respetan a sus padres, son groseros e impacientes, frecuentan bares y no tienen dignidad.” La cita estaba tomada de un inscripción en una tumba egipcia,  aproximadamente de 3000 años a. C. Al buscarla en internet, he encontrado otras citas semejantes.

•  “Los jóvenes se han vuelto irreverentes y holgazanes. Nunca serán como aquellos jóvenes de antes. Van a ser incapaces de conservar nuestra civilización.” (Fragmento de escritura cuneiforme, de un documento encontrado en Babilonia, 2000 años a. C.)
• “Nuestros jóvenes ahora aman el lujo, tienen pésimos modales y desdeñan la autoridad. Muestran poco respeto por sus superiores y prefieren la conversación insulsa al ejercicio. Los muchachos son ahora los tiranos y no los que colaboran en sus hogares. Ya no se levantan cuando alguien entra en el hogar, no respetan a sus padres, devoran la comida y tiranizan a sus maestros.” (Sócrates, según sus discípulos, siglo IV a. C.)

 Al leer cosas sobre los sofistas, en la “Historia de la Filosofía Griega”, de W.K.C. Gutrie, he encontrado cosas semejantes: “Para un contemporáneo hostil, como Aristófanes, las ideas de sofistas eran un síntoma de decadencia. Los grandes días de Grecia habían sido los de las Guerras Médicas, cuando los hombres eran hombres. El coraje y la audacia, la sencillez de vida, los valores orales elevados se atribuían, todos, a esa generación inmediatamente anterior. Ahora, se lamnetaba el comediógrafo, se están abandonando todos los valores y nadie puede distinguir lo justo de lo injusto, el bien del mal, o, si lo hacen, defienden descaradamente el mal y desprecian el bien. La joven generacion es amante del placer, afeminada, inmoral y cobarde”. (tomo III, pag. 58). La descripción que resume Guthrie continúa. Una páginas más adelante, nos presenta el lamento acerca del relativismo moral que se ha hecho presente en la sociedad, pero esta vez, en un texto escrito en el siglo XVII en Inglaterra (pag. 68).

Hoy hablamos frecuentemente de crisis de valores, de que las generaciones venideras no respetan las tradiciones, las costumbres ni la moral de los antecesores. Parece ser que el problema no es reciente. A lo largo de la historia, cada generación, según ha ido creciendo y envejeciendo, ha visto cómo muchas de las cosas que había valorado, están cambiando. Tantas coincidencias, como mínimo, deberían hacernos pensar. ¿No?

Com es nota que estem de vacances: augmenten les entrades al bloc. Anit vaig vore “La ola” (Die Welle) de Dennis Gansel (2008). La pel·lícula partix d’una classe d’institut on el professor i els alumnes es plantegen si el nazisme podria tornar a Alemanya. El professor inicia un experiment en el qual intenta reproduir els elements que fan possible l’aparició de grups totalitaris: disciplina, liderat, uniformitat, acció comuna, integració grupal, separació dels que pensen o actuen diferent… Poc a poc els alumnes van entrant en l’experiència.

• La dinàmica de grups: paper del líder i la ideologia, relacions de poder, identificació, importància del grup per a sentir-se valorat…
• La dinàmica social: pot ajudar a comprendre com certes ideologies que ens semblen absurdes, ridícules o fanàtiques acaben enganxant en grups juvenils i intenten obrir-se camí en mig d’una societat democràtica.
• El paper de l’educador. Fins a quin punt pot influir un mestre o un professor en la formació d’una ideologia en els seus alumnes? Jo personalment crec que poc influir molt poc, ja que els alumnes tenen interessos més forts en altres àmbits fora de l’escola, sobre tot per influença dels amics. Però és una qüestió que es pot plantejar i que podria fer-nos dubtar de la possibilitat de realització d’una situació semblant en el nostre entorn.

Ahir vaig acabar de llegir “El caballero de la armadura oxidada”, de Robert Fisher. Em va interessar a partir de la lectura de “La brújula interior”, d’Àlex Rovira. estic llegint molta literatura relacionada amb temes d’autoajuda. M’interessa per les possibles aplicacions a temes d’ètica. El llibre de Fisher es queda un poc alt per als alumnes de 4t; però sí que pot aplicar-se a alguns temes de psicologia, especialment als de la psicologia cognitiva i la psicologia humanista.

El llibre presenta un relat curt, de lectura molt fàcil, que utilitza recursos fantàstics per a fer-nos reflexionar sobre les màscares que utilitzem a la nostra vida per a amagar-nos a nosaltres mateixos i als altres el nostre verdader jo: els nostres sentiments, les nostres pors, dubtes, desitjos… Vivim amagant-ho tot i intentem donar als altres una imatge diferent. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, vivim pendents d’agradar als altres.

Eixe és el camí fàcil, el que segueix la majoria. Canviar significa canviar de camí, començar a actuar d’altra manera. Amb l’al·legoria de tres castells, l’autor ens presenta un camí amb tres passos:

• En primer lloc el silenci. Vivim envoltats de soroll. És el mitjà que tenim per a no sentir-nos a soles, per a no escoltar-nos a nosaltres mateixos. Així evitem descobrir qui som realment. Necessitem el silenci si volem retrobrar-nos.
• En segon lloc el coneixement. El silenci només és el primer pas per a descobrir el nostre verdader jo. La màscara que ens recobreix és la manera que em trobat per a amagar la nostra por i per a no deixar que els nostres sentiments s’expressen.
• Per últim, la valentia. No només sabent qui som i què ens passa s’aconsegueix el canvi. Necessitem voluntat i decisió per a aconseguir-ho.

La lectura del llibre m’ha ajudat a recuperar o renovar algunes reflexions. És cert que vivim envoltats de soroll; així evitem trobar-nos amb nosaltres mateixos, no siga que una vegada ens trobem, descobrim que no som feliços, que hem dedicat el nostre temps a coses que no ens plenen. El soroll pot manifestar-se de moltes maneres, no necesàriament d’una forma audible; el soroll pot ser la presa, el treball, la necessitat d’estar fent coses (normalment productives), la necessitat d’estar sempre amb altre persones… Necessitem parlar de tot, sense haver pensat abans què és el que realment pensem. Soroll són també els programes de televisió: parlar de tot, de qualsevol cosa, de qualsevol persona…, per a entretindre’ns amb la vida d’altres i no pensar en la nostra.

El segon pas és difícil. El coneixement suposa reconèixer les nostres pors, els desitjos no complits, tot allò que voldríem ser i no som; deixar caure la imatge que presentem a la societat i inclús a nosaltres mateixos per a fer-nos més agradables, més acceptables. Però així també trobem què és allò que volem de veres, no allò que desitgem imposat per la forma de viure, pel nostre entorn o pel nostre passat. També així descobrim el nostre potencial: no hem de renunciar a ser millores persones, perquè podem ser-ho.

Per últim queda la voluntat. Conèixer-se no és suficient; falta decidir-se a acceptar-se i canviar. Tal volta siga el pas més difícil. Canviar suposa renunciar a una manera de viure, a les màscares que fins ara ens han servit per a protegir-nos de nosaltres i dels altres; començar a expressar els propis sentiments, deixar a banda la por pel mal que puguen fer-nos els altres… Moltes coses.

En definitiva: no està malament pensar de quan en quan en la pròpia vida, reflexionar una miqueta i no deixar-se portar sempre des de fora: per les modes, les preses, el treball, les preocupacions, les obligacions socials i tantes altres coses.