En clase de Ayuda al Estudio, en 3º de la ESO, hemos visto la película “El club de los poetas muertos”, dirigida por Peter Weir en 1989. El protagonista, el profesor Keating, está interpretado por Robin Williams. Entre los alumnos encontramos a Ethan Hawke, a quien también vemos en “Gattaca”, y a Robert Sean Leonard, quien con algunos años más encarna al Dr. Wilson de la serie “House”.
Esta mañana hemos hablado sobre ella. Os transcribo parte de las ideas que han aparecido en el diálogo:
Algunos decían que el final no les había gustado. Esperaban un cambio en la actitud del padre del protagonista y, por supuesto, un final más feliz. No entendían que acabara con el suicidio del joven y la expulsión del profesor.
Otros decían que, al menos, con la actitud final de la clase, los alumnos reconocían lo que había hecho el profesor. Algunos alumnos pensaban que el profesor no había hecho nada malo y que por el hecho de enseñar de otro modo no merecía ser expulsado.
Una compañera ha contestado que la expulsión se produce porque el colegio quería encontrar un culpable del suicidio, pues de otro modo lo ocurrido afectaría a la fama del centro.
También han añadido que así el padre evitaría sentirse culpable.
Hemos discutido sobre quién tiene la responsabilidad sobre el suicidio. Algunos pensaban que fue causado por la presión que le metían los padres, pues impedían al joven hacer lo que realmente quisiera.
Al preguntar sobre si el profesor tenía alguna culpa, la mayoría ha dicho que no, que no había hecho nada malo. Pero un alumno ha dicho que de alguna manera él también había influido. Si no hubiera enseñado a los alumnos a ver las cosas de otro modo, estos habrían seguido igual que estaban y el joven no se habría planteado enfrentarse a los deseos de su padre. Hemos visto que la “normalidad” del colegio tal vez no ayudara a los alumnos a ser felices, pero no estábamos tratando eso, sino el hecho de que la enseñanza del profesor y su insistencia en vivir el momento ha tenido consecuencias imprevistas y no deseadas por el profesor. Otro ejemplo es la “llamada divina” que un alumno dramatiza en medio de una asamblea. El profesor actuaba de buena fe, pero abre a los alumnos unas perspectivas que no se sabe muy bien dónde conducen.
Una alumna ha insistido en que de todos modos el causante del suicidio es el propio joven. A pesar de las influencias de unos y otros, es él quien lo decide. En cierto modo es verdad, ya que ante el mismo hecho no todos actúan del mismo modo.
Ha sido gratificante descubrir cómo los alumnos iban exponiendo espontáneamente algunas ideas que, unos días antes, había encontrado en el libro de Julio Cabrera “Cine: 100 años de filosofía”. Este autor utiliza la película para reflexionar acerca de la ética kantina. A veces el diálogo entre todos ayuda a descubrir aspectos sobre la realidad, un hecho o una obra de ficción o de arte que uno sólo sería incapaz de reconocer. Esta vez los alumnos, casi sin darse cuenta, y no respetando demasiado el turno de palabra, han hecho un ejercicio de filosofía.
Aquí os dejo un video sobre la primera clase del profesor Keating.
Ací teniu un vídeo tret de la pel·lícula “El Reino de los cielos”. El Rei de Jerusalem sap que li queda poc temps de vida i no vol que el seu cunyat, Guy de Lusignan, es quede amb el poder. Guy té desitjos de entrar en guerra amb Saladí, però això suposaria la caiguda de la ciutat en mans dels musulmans. Per a evitar-ho, el Rei li proposa a Balian (Orlando Bloom) que accepte succeir-li com a cap de l’exèrcit. Guy ha de desaparèixer i Balian es casarà amb la vidua. La princesa i el pare de Balian (Jeremy Irons) faran el possible per a aconseguir-ho. Tots pensen que és l’única manera d’evitar una guerra.
Ja vaig escriure una entrada quan vaig llegir el llibre. Després d’un bon temps he vist la pel·lícula, com sempre, amb un poc de por per vore si estava al nivell del llibre. He de dir que la pel·lícula m’ha agradat molt. És cert que han deixat fora coses que apareixen al llibre. Tambè és difícil traslladar al cine un llibre que està contat des de la perspectiva d’un xiquet. Hi ha coses que en el llibre s’insinuen i que en la pel·lícula o han prescindit d’elles o han hagut de mostrar-les clarament. Així i tot, m’ha agradat molt la manera en què han narrat la història en la pel·lícula; el nucli de la història es manté molt bé. Recomane tant èsta com el llibre.
Acabe de vore “Oh, Jerusalem”, d’Elie Chouraqui (2006). La pel·lícula s’ambienta als moments de la fundació de l’Estat d’Israel. Comença amb un àrab i un jueu que viuen a Nova York i es fan amics. Quan els britànics anuncien que abandonaran Palestina, els dos decideixen viatjar a Terra Santa. L’assemblea de l’ONU proclama la separació de Palestina en dos estats. Poc a poc, els amics es troben en mig d’una escalada de violència i odi. Els violents van fent-se càrrec de la situació. Els que abans convivíem pacíficament, es convertixen en enemics irreconciliables. La que havia de ser la Ciutat de la Pau (això vol dir Jerusalem) es convertix en el cor del conflicte i l’odi.
He vist algunes crítiques i no la deixen massa bé; la qualifiquen com a sentimentalisme pacifista. Però resulta interessant vore la pel·lícula, en estos dies en què palestins i israelians continuen en guerra. El procés és sempre el mateix: la violència provoca nova violència; l’odi produix més odi. Uns començen i altres continuen; així successivament, durant seixanta anys. Hi haurà alguna vegada una solució?
Traidor en el infierno (Stalag 17), de Billy Wilder, 1953. La pel·lícula se situa a un camp de presoners americans durant la II Guerra Mundial. L’he vista també animat per la lectura del llibre de Rivera. Ell la tracta com a exemple de com qualsevol cosa pot esdevindre en diners, si així ho accepta el grup que la utilitza. En este cas, el medi de canvi són els cigarros.
De totes formes, la pel·lícula té altres elements molt més interessants. Al camp, cadascú ha de trobar la seua manera de viure de la manera més cómoda possible. El grup de presoners sospita que qui controla el comerç informal del camp és un espia. Les sospites estan mogudes, sobre tot, per l’enveja que provoca la seua situació relativament privilegiada dins del camp.
Per al meu gust, sobren les escenes còmiques, molt exagerades. Crec que trenquen la narració dramàtica.
Continuant amb el cine, estos dies he vist “El millonario”, de Ronald Neame (1953). La pel·lícula està basada en un conte de Mark Twain. Jo la desconeixia, però la lectura de “Carta abierta de Woody Allen a Platón” em va animar a buscar-la i vore-la. Juan Antonio Rivera la utilitza per a reflexionar sobre el paper del diner en la societat: com apareix, el valor que li atorguem, les altres formes de diners, com les accions, etc… També apareix en el film la consideració social que reb la persona que té diners i com, per l’únic fet de posseir-los, es convertix en un referent per a l’actuar de la resta de persones. Hi ha un moment de la pel·lícula en què el protagonista ha perdut el paper que confirma que posseïx un milió de lliures. Totes les persones que creien en ell, ara rebutgen les seues opinions; però, en quant apareix de nou el xec, tots segueixen el que diu. Podria vindre bé vore la pel·lícula en estos moments en que parlem tant de crisi. El valor que atorguem als diners depén de la confiança. El paper que utilitzem ja no representa una quantitat d’or, com els primers bitllets, sinó el reconeixement social que li donem, el fet que, de forma oficial i acceptada per tots el membres d’una societat, coincidim en utilitzar-lo com a mitjà per a intercanviar béns entre tots. Eixa dependència dels diners respecte de la confiança social es veu més clarament quan parlem de les accions d’una empresa o una entitat bancària. Són coses que, de vegades, pugen i baixen més per l’ànim o la por, que pel valor real que puguen tindre. Aconselle dues coses: llegir el capítol del llibre de Juan Antonio Rivera i vore la pel·lícula. Un i altra ens fan reflexionar d’una manera molt amena.
Com es nota que estem de vacances: augmenten les entrades al bloc. Anit vaig vore “La ola” (Die Welle) de Dennis Gansel (2008). La pel·lícula partix d’una classe d’institut on el professor i els alumnes es plantegen si el nazisme podria tornar a Alemanya. El professor inicia un experiment en el qual intenta reproduir els elements que fan possible l’aparició de grups totalitaris: disciplina, liderat, uniformitat, acció comuna, integració grupal, separació dels que pensen o actuen diferent… Poc a poc els alumnes van entrant en l’experiència.
La cinta pot servir per a reflexionar sobre diverses coses:
La dinàmica de grups: paper del líder i la ideologia, relacions de poder, identificació, importància del grup per a sentir-se valorat…
La dinàmica social: pot ajudar a comprendre com certes ideologies que ens semblen absurdes, ridícules o fanàtiques acaben enganxant en grups juvenils i intenten obrir-se camí en mig d’una societat democràtica.
El paper de l’educador. Fins a quin punt pot influir un mestre o un professor en la formació d’una ideologia en els seus alumnes? Jo personalment crec que poc influir molt poc, ja que els alumnes tenen interessos més forts en altres àmbits fora de l’escola, sobre tot per influença dels amics. Però és una qüestió que es pot plantejar i que podria fer-nos dubtar de la possibilitat de realització d’una situació semblant en el nostre entorn.
Este llibre és continuació de Lo que Sócrates diría a Woody Allen. Juan Antonio Rivera continua les seues reflexions filosòfiques utilitzant històries tretes de pel·lícules. El llibre, a l’igual que l’anterior, té la virtut de presentar les reflexions d’una manera amena i convidant-nos a vore les pel·lícules, moltes d’elles clàssiques i quasi desconegudes per a la majoria dels joves.
En este llibre l’autor reflexiona sobre qüestions relacionades amb la societat, el mercat, la divisió del treball, la llengua, el diner, els productes socials… Tots estos productes no són el resultat d’una previsió racional establerta pels dirigents socials, sinó que apareixen de manera col·lateral quan els individus busquen espontàniament la consecució del seus interessos.
A partir de les pel·lícules, critica els totalitarismes, l’intervencionisme, els nacionalismes… i qualsevol pretensió de substituir els subproductes socials, fruits de l’acció espontània de les persones individuals, per productes colectius imposats per qui intenta erigir-se en portaveu de la racionalitat o un suposat esperit supraindividual.
Ve molt bé per a reflexionar sobre el paper de l’Estat, el mercat i altres productes socials. Ho recomane, com vaig recomanar el llibre anterior.
Altra de les lectures que he disfrutat este estiu ha sigut Lo que Sócrates diría a Woody Allen, de Juan Antonio Rivera. L’autor desenrotlla reflexions filosòfiques (en este llibre centrades en aspectes psicològics i ètics) a partir d’escenes de pel·lícules. Ofereix reflexions actuals i interessants, utilitzant adequadament les pel·lícules, contant només allò imprescindible, sense destrossar la pel·lícula i produïnt el gust per vore-la completa.
Una de les reflexions que m’ha cridat especialment l’atenció és la referència a la llegenda intel·lectualista: creure que per a decidir i orientar-se en la vida el més important és tindre els conceptes clars. Esta orientació va ser inaugurada per Sòcrates. Juan Antonio Rivera s’oposa a esta llegenda, intentant donar-li el lloc adequat i tenint en compte els aspectes emocionals i irracionals en les nostres decisions.
Tambè m’han agradat molt les reflexions sobre les decisions que prenem al llarg de la vida, com de vegades volem creure, una vegada han passat, que el nostre passat està hilvanat com si tinguera un sentit o una raó. Tambè parla de l’apetit faustic, com el desig que tenim de viure totes les vides possibles, sense renunciar a cap possibilitat.
Ara tinc ganes de de llegir el nou llibre que ha publicat, Carta abierta de Woody Allen a Platón, en el qual abordarà temes metafísics i gnoseològics.
Anit vaig vore esta pel·lícula. La veritat és que esperava molt més d’ella; esperava, especialment, que tinguera algun interés antropològic. Al principi hi ha una cacera de mamuts que em va enganxar. Però després la pel·lícula es centra en l’aparició i el segrest d’una xica, la persecució als capturadors, el compliment d’una profecia, una història d’amor… elements molt gastats que provoquen la sensació de cosa ja vista. Bé per a passar una estoneta, però no molt més. En resum: un tant decepcionant.
Benvinguts al bloc del departament de Filosofia. Ací trobareu materials, reflexions, comentaris, activitats elaborats pels professors i els alumnes d’ètica, psicologia, filosofia i història de la filosofia de l’IES Paco Mollá de Petrer.
En lloc de fer pàgines per assignatures, hem preferit fer totes les aportacions com a entrades del blog. Si voleu vore materials d’alguna matèria concreta, podeu guiar-vos per la llista de categories que hi ha a la dreta de la pàgina.
Esperem que vos siguen útils.
Com es nota que estem de vacances: augmenten les entrades al bloc. Anit vaig vore “La ola” (Die Welle) de Dennis Gansel (2008). La pel·lícula partix d’una classe d’institut on el professor i els alumnes es plantegen si el nazisme podria tornar a Alemanya. El professor inicia un experiment en el qual intenta reproduir els elements que fan possible l’aparició de grups totalitaris: disciplina, liderat, uniformitat, acció comuna, integració grupal, separació dels que pensen o actuen diferent… Poc a poc els alumnes van entrant en l’experiència.
Últimos comentarios